I el temps es va aturar...
2016-08-27 09:45
L'Alfolí de la Sal va ser l'escenari escollit per a clausurar la present edició del Festival de Guitarra Girona - Costa Brava. En aquest magnífic entorn, la Laura Ruhí i la Maria Camahort varen oferir un programa que va recórrer les diferents regions de la península ibèrica.
Els Cuatro madrigales amatorios de Joaquín Rodrigo varen ser les peces triades per la laura i la Maria per començar el seu concert. Tot seguit els temes de Gerhard i els seus Siete Cantare varen omplir la sala amb les seves notes, mentres els assistents ja sabíem que aquest concert no seria un concert més, l'entrega d'ambdues intèrprets, una sensibilitat extrema i una compenetració total auguraven un recital dels que fan que la música remogui sentiments i emocions. La veu delicada de la Laura combinada amb l'execució més que subtil de la Maria, feien que el temps, per uns instants, semblés haver-se aturat, retenint encara la darrera nota, el darrer mot...
En aquest punt del recital el protagonisme va ser per als compositors contemporanis. D'aquesta manera, L'espai de mi i Deserta el bosc de la pròpia Maria Camahort iniciaven aquest apartat per donar pas a Tres quarts de sis i L'etern del mestre Gasull.
Per encarar la recta final de la seva interpretació, les Tonadillas al estilo antiguo d'Enrique Granados enllaçaven amb Cançó incerta, Canticel i Maig de l'Eduard Toldrà. La presó de Lleida i el Cant dels ocells tancaven el repertori oficial del concert.
Però tal i com era de preveure, el nombrós i entusiàsta públic que va assistir al concert, va demanar un bis, fet que va ser complagut de molt bon grat per la Laura i la Maria que varen tenir l'encert d'interpretar dues havaneres: Lluny de la terra un poema de Mossén Cinto Verdaguer musicat per Josep Bastons i A cau d'orella també del mestre palafrugellenc en col·laboració amb en Carles Casanovas.
Un colofó fantàstic per a una vetllada en la que la màgia de les dues artistes va obrar aquest petit miracle i si, el temps es va aturar, i les notes i els mots perduràven allà, llavors i aqui, avui... potser només uns instants, potser només per sempre...